| Principal | ||||
|
Text de JULIO MONFORT, extret de l'esborrany del llibre inèdit |
||||
|
LA PEDRA SECA A VILAFRANCA: UN PAISATGE HUMANITZAT |
||||
|
de f. Miralles, M. Marín i J. Monfort |
||||
El viatger que s'endinsa per les terres altes de l'interior del nord castellonenc i zones properes de la província de Terol, descobrirà un paisatge singular. Aviat caurà en quin és el tret diferencial: la pedra en sec. Construccions de pedra en sec hi ha a tota la conca mediterrània i a molts altres indrets però ací tenen una personalitat pròpia: unes formes, uns elements i sobre tot una abundor que fan un paisatge diferent. Es ben coneguda la necessitat que l'home ha tingut al llarg del temps de fer murs d'abancalament que li permeteren guanyar per al conreu terrenys ham molt de pendent que no tenien aprofitament agrícola. De fet, encara avui s'utilitza aquesta tècnica per alguns cultius com poden ser el cítrics. L’abundància de pedra que aflora a la superfície, reduint a la mínima expressió la presència del sòl fèrtil, ha obligat al llarg de la historia als habitants d’aquestes zones a fer costosos treballs per incrementar la superfície cultivable. Era necessari dur a terme un procés de separació de la terra ___ el bé més preuat ___ de la pedra, que es podria considerar com un producte maleït que calia emmagatzemar a les seues proximitats: parets, paredons, casetes pedreres... Es així com naix el nostre paisatge. Un paisatge més que humanitzat, construït. Pedra sobre pedra han anat apareixent al llarg dels segles quilòmetres i quilòmetres de parets, centenars o més prompte milers de casetes o barraques cobertes amb falsa volta, serrades caletxes, pous, basses; tota una sèrie d’elements que van anar convertint en terra útil aquells pedregars. L'home es converteix així en el principal artífex del paisatge, sense destruir-lo, però. La seua acció reforça si mes no la diversitat i estètica. La norma del bon paredador diu que tota pedra ha d'estar damunt de dues pedres i n'ha de tenir dues al damunt. Paco Miralles, amb la seua camera, ha sabut captar l'encant d'aquest paisatge de pedra en sec. Son llocs i elements constructius que veiem a diari, però que nosaltres mateix ens quedem bocabadats en retrobar-los desprès d'haver passat per l'objectiu de la seua camera fotogràfica. L'exposició és sobretot una lliçó gràfica construccions de pedra en sec, però sense perdre mai la perspectiva de la fotografia artística.
Els murs
Els d'abancalament tenen un sol parament exterior i tenen per finalitat retindre la terra de conreu al terrenys amb pendent. De vegades són tot un prodigi tècnic per la gran quantitat de terra que aguanten. Una lleugera inclinació cap a l'interior, la meticulositat a posar les pedres interiors i la seua condició de permeables a l'aigua són claus per a la seua estabilitat. Quan no aguanta terra el mur té dos paraments vistos i els anomenem, parets. Delimiten finques cultivades entre elles i les tanquen respecte als assagadors, camins i caletxes, dificultant així els moviments incontrolats del bestiar
Les porteres
De res servirien les parets que tanquen les finques sense unes porteres d'accés que puguen permetre tancar. Les porteres de fusta de ginebre són un dels elements que han donat personalitat al nostre paisatge. Giren sobre un dels seus muntants que queda afermat per la gorronera, pedra de grans dimensions, amb un forat que destaca de la resta de la cantonada.
Els camins ramaders: assagadors i caletxes
Els assagadors són els camins expressament preparats per circular els ramats. Són vies que tenen un ample considerable, sovint més de 25 o 30 metres, que permeten que el ramat al mateix temps que fa camí puga anar alimentant-se. Bona part del assagadors formen part de la xarxa de camins ramaders controlats pel Lligallo. El Lligallo és un nom genèric que designava les agrupacions locals o mancomunades, relacionades amb tot el que afectava la ramaderia i la defensa dels interessos ramaders: camins ramaders, punts d'aigua, eliminació de llops i "alimanyes", recollida d'animals perduts, etc. A Vilafranca els camins veïnals estrets, 3 o 4 metres com a màxim, i delimitats per parets els anomenem caletxes. Són camins que permetien el pas d'animals de càrrega. Posteriorment se'n van condicionar molts per al pas de carros i després per al de vehicles de motor. També serveixen perquè els ramats locals pugen arribar a les seues pastures.
Les serrades
Les serrades són espais de terreny destinats a pastures, tancats amb parets tal com s'ha dit en parlar de les parets de doble cara. Poden tindre vegetació o no, però tret distintiu és la seua vegetació herbàcia bastant escassa, per tant, mai es denomina serrada un prat de bona qualitat. La serrada permet deixar el bestiar tancat, sense quedar-se els pastors que poden aprofitar el temps per una altra feina.
Les Passos, comptadors o gateres
Son obertures de xicotetes dimensions, uns 50 cm d'ample i una alçada inferior a la de la paret que serveixen per facilitar l'accés de les ovelles i cabres i, en un moment donat, poder-les comptar. S'ubicaven entre dues serrades seguides o entre elles i els assagadors.
Tancats per al bestiar
Al ple de l'estiu es necessari soltar el bestiar oví a pasturar a primeres hores del matí, mantenint-lo tancat a l'ombra i lluny de les picades de les mosques de meitat matí fins a mitja tarda. Aleshores es torna a soltar fins que es fa de nit. Sovint, per a evitar grans desplaçaments fins al corral habitual, es fan tancats de parets altes, associats de vegades a l'ombra d'algun gran arbre o d'alguna roca que serveixen de corral per al migdia del ramats.
Les saleres
Les saleres són lloses planes disposades a sobre d'altres pedres, formant una espècie de taula d'uns 25 o 30 cm d'alçada, on els pastors posaven sal perquè la lleparen els seus ramats.
Basses
Les basses d'abeurar es feien allí on es podia arreplegar aigua de qualsevol procedència, per mantindre-la durant els temps. Calia que foren d'argila pel fondo i per aquelles parts per on podia marxar l'aigua i de pedra seca per on podia entrar. Generalment tenien forma semicircular i terra inclinat. No cal dir que tant la construcció d'una bassa com la seua neteja, calia fer*-les en lluna vella; en cas contrari no aguantaven l'aigua.
Pous
Aquests pous són perforacions de forma cilíndrica que aprofunditzen fins que apareix l'aigua de vetes superficials o de la pròpia capa freàtica. La perforació es cobria de paret de pedra en sec per evitar el seu esmunyiment i al mateix temps permetre la entrada d'aigua del subsòl. L'exterior sol tindre l'aspecte d'una caseta de pedra de dimensions reduïdes, això sí, sempre amb una llosa empinada a la part inferior de l'obertura per impedir l'accés xiquets i dels animalets.
Casetes
Les casetes de pedra són les obres majors de la pedra seca. Són construccions fetes únicament amb pedra, on la coberta es resol per mitjà d'una falsa volta, assolint un nivell d'impermeabilitat i de solidesa sorprenent. Són comunes a diferents indrets de la conca mediterrània, rebent noms ben diferents a cada lloc: barraques, catxerulos, cabanes, etc. No són construccions pensades per viure-hi, ni tan sols temporalment, fet que s'enten perfectament si es té en compte que ací existeix un gran nombre d'habitatges disseminats, fora del cascs urbans, que coneixem com a masos. Aquest fet explica el primitivisme de les construccions: una sola estança on de vegades poden haver-hi animals i persones. Les casetes solien tindre elements complementaris que augmentaven la seua funcionalitat: cisternes per recollir l'aigua de la pluja, posts per a guardar petites coses, estaques per a penjar la berena, pessebre per l'animal, etc. A l'exterior eren habitual pedrissos, taules de pedra, recers, fogueres, etc.
Un patrimoni a conservar
Les pluges, les nevades, el pas de ramats, el vent i els mateixos treballs agrícoles van provocant caigudes de pedres i fins i tot el esfondrament de construccions, donant lloc a portells o solsides. El manteniment de la funcionalitat d'aquestes construccions requeria d'una intervenció constant, plegant pedres, tornat solsides, etc. Avui, perduda la utilitat agrícola de moltes terres, les solsides són constants i el paisatge, en altres hores captivador, pot resultar desolador. És un patrimoni que no resulta gens fàcil de mantenir, però que entre tots hem de contribuir perquè no es degrade del tot. Afortunadament sempre queden persones que volen sentir, com els seus avantpassats, la sensació de contribuir a modelar el paisatge. Podríem dir que s'ha produït un canvi d'actitud cap a la pedra en sec, avui la valorem més i la respectem, potser ens sentim orgullosos i tot, però això és completament insuficient per al manteniment d'un patrimoni tant extens i que majoritàriament està lligat a unes terres que no produeixen. El manteniment del patrimoni arquitectònic de pedra en sec és un problema que tenen les diferents regions on és present. Cal esperar que, efectivament a no molt tardar es reforce aquesta presa de consciència col·lectiva, incloent-hi les administracions, cap a les construccions de pedra en sec que ens permeta deixar a les generacions futures un paisatge tan captivador com el que nosaltres hem conegut.
|
|
|||
